-
-
723 m
507 m
0
3,6
7,2
14,44 km

Просмотрено 1922 раз(а), скачено 72 раз(а)

рядом с  la Vajol, Catalunya (España)

Per veure totes les fotos, cliqueu a (veure més-color blau)
RUTA DE L’EXILI

1.- L’exili per l’Empordà
La desfeta militar que les forces republicanes van patir a la batalla de l’Ebre (que es perllongà del juliol al novembre de 1938) va ser decisiva per al desenvolupament final de la Guerra Civil. L’exèrcit franquista va aprofitar aquesta situació per emprendre una gran ofensiva –“l’ofensiva de Nadal”- contra Catalunya al front del Segre, el 23 de desembre d’aquell mateix any 1938. El 14 de gener de 1939 cau Tarragona, el 26 de gener Barcelona, el 4 de febrer Girona, el 9 de febrer Figueres, el 10 de febrer la Vajol, l’11 de febrer els nacionals controlen ja tots els passos fronterers d’aquesta zona. I el dia 13 dominen completament tot el Pirineu.
Amb l’inici d’aquesta ofensiva s’inicia també un gran èxode. Molts ja havien marxat de casa seva anteriorment (mallorquins, bascos, gallecs, aragonesos, ...), quan les tropes franquistes havien conquerit els seus territoris i havien trobat refugi a Catalunya, però és a partir de la caiguda de Barcelona, seu del Govern de la Generalitat de Catalunya, del Govern basc i del mateix Govern de la República d’ençà que el 31 d’octubre de 1937 deixà València per instal•lar-s’hi, que la fugida es fa multitudinària.
Conjuntament amb les autoritats republicanes, van ser milers els civils que, sortits de Barcelona van marxar en direcció cap a Girona, per la carretera de la costa, amb la intenció de creuar la ratlla fronterera amb la República francesa. Els trens anaven plens i a les carreteres hi havia llarguíssimes cues de cotxes i camions, i molta gent a peu. Hi va haver moltes víctimes pel camí. La pauta seguida pels franquistes i els seus aliats alemanys i italians de metrallar els fugitius continuà i s’intensificà al llarg de tota aquella llarga marxa cap al Nord. A les accions dels avions s’hi afegiren els bombardejos fets des dels vaixells. N’hi hagué molts, però, que no van ser víctimes del foc enemic, sinó que ho foren per les duríssimes condicions de la marxa, agreujades per les condicions climàtiques de rigorós hivern que es van viure aquell any. Alguns dels més febles –la mainada, la gent gran, els ferits,...- no ho van resistir i moriren. Molts d’aquests morts van quedar a les cunetes, ja que els fugitius no tenien manera d’enterrar-los.
Els fugitius que arribaren a la ratlla fronterera es trobaren que les autoritats franceses, davant de l’allau humana, van decidir tancar la frontera la nit del 27 al 28 de gener i deixar-la oberta només per al pas de dones i criatures. Tres dies després fou autoritzat el pas dels ferits. Fins al 5 de febrer no fou permès el pas dels militars i de les autoritats republicanes. Tanmateix, al llarg d’aquest lapse de temps, hi hagué obertures intermitents, provocades per falses alarmes que anunciaven l’arribada imminent de les tropes de Franco a la frontera. Quan els vigilants, majoritàriament senegalesos, s’adonaven que eren notícies inexactes, la tornaven a tancar i rebutjaven amb violència els qui ja havien entrat, amb el crit despectiu d’allez!!, allez!!
La dirigent anarquista Frederica Montseny explica la terrible visió que li provocà l’expulsió violenta d’un gran grup de ferits per part de tropes colonials senegaleses que vigilaven el pas fronterer: “Els senegalesos, amb porres a les mans, els pegaven. La massa humana, cridant i plorant, fugia per evitar els cops. Els que queien a terra, eren trepitjats sense cap pietat”.
L’espera de l’obertura de la frontera va fer que s’acumulessin pels poblets del voltant unes 250.000 persones. Això vol dir que no es podien satisfer, ni tant sols mínimament, les necessitats més bàsiques. Segons nombrosos testimonis els excrements es barrejaven amb la neu i el fang. La necessitat d’apaivagar la gana feia que es matessin les bèsties de càrrega que havien pogut dur fins allà i menjar-se-les. I tot això es produïa enmig d’un temps extraordinàriament fred, amb una forta tramuntana i amb constants pluges torrencials.
L’historiador i polític Antoni Rovira i Virgili, autor de Els darrers dies de la Catalunya republicana en la seva crònica diu:”Diversos campaments s’han convertit en fanguissars o en estanys. La roba dels fugitius regalima, els matalassos xops (...) El mal temps ha accentuat la mancança de queviures. Els sindicats comarcals s’esforcen a dur als campaments inundats pa, pots de llet i de conserves; però cal socórrer milers i milers de persones, i els majors esforços possibles resulten insuficients”.
A part dels 5 passos habilitats per les autoritats franceses per on podien passar la frontera els refugiats al llarg dels 200 quilòmetres de frontera ( Andorra, Puigcerdà, Coll d’Ares, el Pertús i Portbou), molts van passar per Sant Llorenç de Cerdans, pel coll de Lli, pel coll de Manrella o pel coll de Banyuls tot i no estar habilitats.
Es calcula que entre finals de gener i principis de febrer de l’any 1939 van creuar la frontera unes 500.000 persones, de les quals unes 250.000 ho van fer pels passos de l’Alt Empordà. Certament, en els mesos següents hi hagué un gran nombre de retorns i a finals del 1939 es calcula que la xifra total d’exiliats era de 200.000 persones..
Joan Baptista Xuriguera, militar republicà, va deixar constància en el seu dietari d’allò que ell i tants d’altres es trobaren un cop van poder creuar la frontera (en el seu cas pel mateix camí que fem nosaltres): “Baixàrem la muntanya (...) Les mateixes construccions, els mateixos costums, la mateixa llengua (...) Un gendarme ens digué en català: Aquí passareu la nit. No heu de tenir por a les bombes. Aquí no vindran a bombardejar. Després, potser us faran treballar....”
La por per un futur tan incert es barrejava amb un sentiment de recança pel fet d’haver d’abandonar el propi país. Un estat d’ànim que va saber concretar magistralment Joan Oliver (Pere Quart),

o Antoni Rovira i Virgili quan en el seu llibre Els darrers dies de la Catalunya republicana, descriu el seu darrer dia a Catalunya abans de travessar la frontera:
“Vull veure encara la claror d’aquest dia, que serà probablement l’últim de la meva estada ací. He estès la meva mirada cap a ponent, on el sol es desmaia en un esclat de llum d’or. Dono el meu comiat silenciós, però fervorós, al bell paisatge que s’albira. Guaito els focs del darrer sol, aquests focs vermells com la sang. Quan demà es pongui el sol altra vegada, jo ja seré més enllà de la ratlla fronterera. L’astre ha caigut darrere les muntanyes. Sento passar una freda ràfega de tristesa.
A Catalunya s’ha post el sol”.
Rovira i Virgili no tornarà a Catalunya. Va morir a Perpinyà el 5 de desembre de 1949 i està enterrat al cementiri del Pertús, a pocs metres de la seva terra estimada.

Un cop creuada la frontera la majoria de refugiats van anar a parar a camps de concentració improvisats i en condicions duríssimes en el moment més cru de l’hivern: Argelers, Sant Cebrià, Barcarès, Ribesaltes, ... però això ja és una altra història.

2.- Monument a l’exili de La Vajol (any 2000) Joan García i Lola Reyes
Monument dedicat als exiliats que van creuar la frontera al final de la Guerra Civil. És una escultura en bronze inspirada en una fotografia apareguda en un setmanari francès (L'Illustration), l'any 1939, de dos personatges reals: Mariano Gracia i Alícia, un pare i la seva filla, que havia perdut una cama en els bombardeigs de la ciutat de Montsó el mes de novembre de l’any 1937. Es dirigien a Prats de Molló, on arribarien després d’una odissea, juntament amb desenes de milers d’exiliats. El seu dolorós camí va quedar immortalitzat per la foto d’un periodista que treballava per l’arxiu fotogràfic Roger Viollet i es va convertir en símbol de l’exili i motiu d’aquest monument. El monument, obra de Joan García i Lola Reyes, va ser inaugurat l'abril de l'any 2000.
La foto va ser feta el 18 de febrer de 1939.- Mariano Gracia portant de la mà a l’Alícia, darrera Amadeo Gracia (el nen petit) junt amb el seu germà Antonio, l’únic que va resultar il•lès del bombardeig fascista sobre Montsó del 20-11-1937 on va morir la mare Pilar. El pare va morir a França sense que els nens sabessin on l’havien enterrat.

Una mica d’història:
Va ser durant el matí del 20 de novembre de 1937 quan els avions franquistes van bombardejar Montsó. Al sentir les bombes, la Pilar va protegir amb el seu cos el del seu fill Amadeo i una veïna el cos de la seva germana Alícia. Les fortes explosions van matar la veïna, van ferir greument la mare Pilar, van arrencar de forma traumàtica una cama a l’Alícia, que tenia 6 anys i van amputar un peu a l’Amadeo, que només tenia 3 anys. Només el fill gran –l’Antonio- va resultar il•lès. La mare Pilar va morir al cap de quinze dies a l’hospital de Lleida.

Mariano Gracia, ara vidu, va quedar sol amb els tres fills, amb els dos petits greument ferits.
Preveient que l’exèrcit franquista acabaria trencant el front d’Aragó i prendre Montsó, tal com va ocorre el 23 de març de 1938, en Mariano va marxar amb els tres fills cap a Barcelona, on ell i el fill gran es van instal•lar a casa d’uns parents que vivien al barri de Sant Andreu mentre els dos germans petits, l’Amadeo i l’Alicia, van ser ingressats a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Quan els dos petits es van començar a recuperar la família es va traslladar a La Garriga, on en Mariano va trobar un treball temporal de jardiner. Però la derrota republicana a la batalla de l’Ebre al novembre de 1938 i el trencament del front català un mes després, van fer que, en algun moment de finals de gener i principis de febrer de 1939, el pare amb els tres fills es dirigissin per Vic i Ripoll cap a Camprodon. Des de Camprodon junt amb altres centenars de persones, a peu, caminant per una estreta carretera plena d’estris, armes i carros abandonats per les masses de gent que fugia, van arribar a Coll d’Ares, on van haver d’esperar tres dies abans les fronteres no van estar obertes.
Va ser aleshores quan, a pocs metres de la ratlla fronterera, en Mariano va saber que a Prats de Molló els oficials francesos separaven els nens dels adults, motiu pel qual els Gracia Bamala van començar a baixar però es van refugiar a pocs quilòmetres de Prats de Molló, en un petit corral destinat al bestiar, sense atrevir-se a finalitzar la terrible caminada que els havia portat fins aquí des de La Garriga, des de Barcelona i des de Montsó.
Malgrat tot, un veí de Prats de Molló –en Tomàs Coll, que també apareix a la fotografia- un pagès mutilat per la pèrdua de part d’una cama durant la I Guerra Mundial, es va assabentar per altres refugiats, de la presència de diversos nens que s’amagaven en aquelles muntanyes i els va acompanyar fins a Prats de Molló.
Va ser en aquest moment quan un reporter o reportera de l’agència francesa Roger Viollet, fotògraf de la revista “L’Illustration”, va immortalitzar als Gracia Bamala. La fotografia va ser publicada en aquesta revista el dia 19 de febrer de 1939 i va ser reproduïda en centenars de pàgines d’altres diaris europeus, de manera que es va convertir en la icona representativa del que després es va anomenar “La Retirada”.
D’aquesta manera, Mariano Gracia, vidu de Pilar Bamala –assassinada pels franquistes- i pare d’Antonio, Alicia i Amadeo –nens traumatitzats, mutilats i ferits per l’aviació fascista- va arribar a França, on la vida va continuar sent-li molt ingrata.
La gendarmeria francesa, per tal que els nens no quedessin sols, va fer una excepció i va permetre que el pare els acompanyés i la família va ser traslladada a Bergerac (La Bretanya), de manera que el pare va estar sempre en contacte amb els fills.
Al cap d’un any Mariano Gracia va emmalaltir i va ser traslladat a l’hospital més pròxim. Pocs dies després la gendarmeria francesa va comunicar a Antonio, el fill gran, la seva defunció. Els tres fills no van saber mai on l’havien enterrat ni quin dia s’havia mort.
Unes setmanes més tard els avis de la família, sabent que el pare era mort, van anar a buscar l’Antonio, l’Alicia i l’Amadeo a França i se’ls van emportar a Montsó. Un cop a Montsó, el germà gran es va quedar treballant i vivint amb els avis a la seva casa de pagès i l’Alicia i l’Amadeo van ser enviats a un orfenat de la zona, on van patir maltractaments, fred i gana pel sol fet de ser rojos. Un cop sortiren de l’orfenat a l’any 1952 l’Amadeo va aconseguir feina a la sucrera de Montsó, on anys abans havia treballat el seu pare, i un cop jubilat es va establir a Alcalà de Henares on viu actualment. L’Antonio va morir el 1994 i l’Alicia el 1998.

3.- La mina Canta o mina d’en Negrín
Al juliol de 1937, en aquest petit poblet de l’Alt Empordà, la guerra semblava llunyana. El conreu i sobretot l’explotació de la mina de talc propietat de la família Canta era el dia a dia d’aquella gent que vivia o malvivia malgrat les restriccions i l’escassesa de l’economia rural.
El talc era el màxim rendiment d’aquesta zona. Les muntanyes eren plenes de talc –anomenat popularment guix de sastre o sabonet-, un material suau al tacte, d’un color verdós, que s’esmicola fàcilment amb l’ungla.
Precisament fou la mina Canta de La Vajol l’escollida per Juan Negrín per passar de la seva activitat minera a un altre ús: ser el dipòsit més important de Catalunya per guardar els tresors de la República.
Aquesta mina era perfecta per a l’activitat que es pensava dur a terme. A tocar de la frontera amb França, la mina estava situada a la part més fonda de la muntanya. Des del cel no s’albirava l’entrada fins que no eres ben bé al damunt, i aleshores, la paret de la muntanya dissuadia els avions bombarders d’endinsar-se en aquest clot.
No era la primera vegada que Negrín utilitzava una mina per a dipòsits secrets destinats a guardar-hi els tresors de la República.
El 13 de setembre de 1936, Negrín, que aleshores era ministre d’Hisenda, va promoure un decret que obligava el Banco d’España a lliurar els diners, divises, joies, objectes religiosos de gran valor i tot l’or dels seus dipòsits de Madrid per portar-lo a emplaçaments més segurs i després fer-lo servir com a moneda de canvi per comprar armament a Rússia.
Tot aquest material va ser portat a les mines de La Algameca, properes al port de Cartagena. El 25 d’octubre de 1936 part d’aquest or és carregat als vaixells Kim, Neva i Volgores, que van salpar del port de Cartagena cap a Odessa per tal de pagar l’armament que Stalin venia a la República. No van passar ni quatre mesos que les cinc-centes deu tones d’or de la primera remesa a Moscou ja s’havien esgotat, i Stalin demanava més or per continuar ajudant els republicans.
Els 16 de febrer de 1937 s’envia a Rússia una altra remesa d’or des de les mines de La Algameca de Cartagena. El Govern de la República ja s’havia traslladat de Madrid a València i és aleshores quan Negrín decideix desviar part d’aquest tresor cap a la zona catalana i obrir un altre dipòsit alternatiu al de La Algameca.
Juan Negrín, ara ja president del govern, encomana al seu fill Juan Negrín júnior que busqui al nord de Catalunya un amagatall semblant a la mina de La Algameca.
Juan Negrín fill és metge amb estudis d’enginyeria, i això li permet valorar totes les condicions que es requereixen per a l’amagatall. I és així com, rastrejant la zona fronterera catalana, troba la mina Canta de La Vajol.
Juan Negrín fill s’instal•la a l’hostal de La Vajol i comença a fer els primers preparatius sobre el terreny. I amb aquest plantejament, a mitjan de 1937, el Govern de Negrín confisca la mina als seus propietaris –els germans Giralt Canta-, hi porta treballadors vinguts expressament de Cartagena i els posa a disposició de Negrín fill, que construeix un edifici de tres plantes, amb generador de corrent propi i una cambra cuirassada dins de la mina a la qual s’accedeix per mitjà de dos ascensors des de l’edifici. També estableix un cordó de seguretat a dos quilòmetres a la rodona amb la seva pròpia guàrdia de carrabiners, la més fidel.
Ja feia un any que durava la guerra, quan al juliol de 1937 la vida dels habitants de la Vajol va començar a canviar.
Durant un any i mig camions i més camions procedents de Madrid, València i Barcelona van viatjar ininterrompudament a La Vajol per omplir la cambra cuirassada de lingots d’or i plata, joies de col•leccions particulars i objectes religiosos de gran valor. A part de lingots d’or, joies i molts objectes de valor, els quadres del museu del Prado segueixen el Govern de la República que s’estableix primer a València i després a Barcelona (31-10-1937). És en aquest període que els quadres de Las Majas, La família de Carles IV, El dos de maig i Els afusellaments de Goya, Cavaller de la mà al pit, L’enterrament del comte Orgaz d’El Greco, Les Menines, Els Borratxos, Las Hilanderas, La Rendició de Breda de Velázquez, entre d’altres van arribar a Catalunya on van ser dipositats en tres fortins: el castell de Peralada, el castell de Sant Ferran de Figueres i la mina Canta de La Vajol, des d’on van ser transportats primer a Ceret i després a Ginebra, al final de la guerra.
Els quadres del Prado i tota la resta del patrimoni artístic evacuat va tornar a territori espanyol el dia 1 de setembre de 1939, el mateix dia que Hitler envaïa Polònia, i dos dies després França entrava en guerra. Un tren especial amb tots els quadres va sortir de Ginebra travessant el territori francès fins a la frontera d’Irún amb els llums apagats per por de l’aviació nazi i van entrar al museu del Prado el 9 de setembre de 1939.
La mina Canta va tornar a l’activitat de l’extracció de talc el febrer de 1940 fins al 1993 que va tancar.

4.- El setè camió
El 4 de febrer de 1939 s’ordena evacuar tot el contingut de la mina de la Vajol. Les ordres són precises i directes del mateix Negrín: “(...) Aquesta mateixa nit sortiran de la mina els camions carregats amb tot el tresor, i juntament amb els altres camions que vindran dels dipòsits de Peralada i del castell de Figueres, passaran tots la frontera per portar el seu carregament al vaixell Vita, ancorat a Portvendres, i els quadres del Prado cap a Ceret. Tots els camions portaran els fars apagats per evitar els bombardejos. Aquesta evacuació és de màxima prioritat”.
Negrín ja havia pactat amb les autoritats franceses el pas dels camions pel Pertús, amb franquícia, és a dir: sense revisar el contingut.
Però aquells camions havien de travessar aquella marea humana que fugia pel mateix pas. A la matinada del dia 5 només set camions queden encara a Catalunya; la resta, 64, ja són a França. Sis camions, tot i quedar atrapats a 500 metres de la frontera enmig de la gentada que tapona el pas del Pertús, aconsegueixen creuar la frontera, però el setè, que venia de Peralada, veient la marxa lenta i els bombardejos permanents sobre la carretera de Figueres a França, es desvia per camins veïnals. Amb els vidres esmicolats, el comboi del setè camió gira cua cap a La Vajol. El camió carregat amb or, plata i alguns quadres del Prado, s’amaga a la mina ja abandonada, i espera. La foscor de la nit pot jugar a favor. Però els dos dies següents, el 6 i el 7 de febrer, l’aviació feixista no dóna cap moment de respir a la zona. El dia 9 cau Figueres i el cinquè regiment republicà comandat per Líster, en retirada, dinamita el pont d’Agullana per barrar els pas als nacionals. El setè camió amb tot el seu carregament ha quedat atrapat en un cul de sac sense sortida per carretera.
El tinent Blasi, responsable del darrer camió, coneix el territori pam a pam, i sap que l’única via de sortida més propera a la mina és el coll de Lli (per on travessem la frontera nosaltres) i ordena als seus homes descarregar tot el contingut del seu camió i portar-lo a pes de braços per la muntanya fins al primer control duaner francès de Les Illes. Hi ha també qui diu que aquesta càrrega va ser transportada en matxos.
Segons testimonis de l’època sembla que una bona part de la càrrega d’aquest camió no va arribar mai a França i es va perdre per la muntanya. Més d’un i de dos es veu que s’hi van fer rics.

5.- El coll de Lli.- Exili d’Azaña, Companys i Aguirre
Pel gener de 1939, amb l’exèrcit de Franco a les portes de Barcelona, Azaña i Negrín s’instal•len a Can Barris, un mas a tocar de la mina; el president Companys i el president basc José Antonio Aguirre, a can Perxers d’Agullana.
Diuen les cròniques que el diumenge dia 5 de febrer a les 6 del matí el senyor Azaña i la seva muller, acompanyats per un seguici d’unes vint persones encapçalades per Negrín i el masover de Can Barris, van emprendre el camí per travessar els límits fronterers pel coll de Lli, el camí més curt per arribar a França. Era fosc, encara, perquè Azaña havia avançat l’hora de marxar, ja que no volia esperar el president català i basc –tal com havien quedat el dia abans- per una reacció infantil: no volia compartir cap mena de protocol “con unos presidentes autonómicos”.
La comitiva, a peu, va sortir de Can Barris i es va dirigir cap al coll de Lli. El descens va ser lent. El doctor Negrín, que el dia anterior s’havia ofert per acompanyar-los fins a la frontera, agafava de bracet la senyora Dolores, esposa d’Azaña, perquè no rellisqués amb la gebrada del matí. Els presidents de la República i del Govern es menyspreaven, però s’havia de ser cavallerós amb les dames. El camí feia baixada fins a Les Illes. Un cop arribats al control francès de Les Illes en Met Vinyes –el masover de Can Barris- s’acomiadà de la comitiva amb la frase d’Azaña clavada a la memòria: “Vuelva usted con los suyos que ya vendrán tiempos mejores” .
Un grup de refugiats els van aclamar amb un “!Viva la República!” i un altre crit solitari de “Visca Catalunya!”, que segons les memòries d’Azaña: “nadie contestó a ese grito”.
El doctor Negrín es va acomiadar de la comitiva i va tornar, tot sol, a refer el camí cap a La Vajol.
Una hora després del pas d’Azaña a França, els cotxes de la comitiva dels presidents de la Generalitat i del Govern basc es van posar en marxa. Formaven el seguici, entre d’altres, Bosch i Gimpera, Tarradellas, Pi i Sunyer, Jáuregui, ... alguns mossos d’esquadra i uns quants gudaris. Els senyors Companys i Aguirre comparteixen el mateix cotxe des del mas Perxers d’Agullana, d’on surten, fins a Can Barris, on s’adonen de l’absència del president de la República espanyola, que ja fa estona ha pres el camí de l’exili.
Tota la comitiva catalana i basca comença l’ascens per una sendera estreta, vorejada d’alzines sureres fins al coll de Lli, on es troben Negrín, que ja tornava de Les Illes d’acomiadar el president Azaña.
La baixada de la comitiva catalanobasca és lenta, el camí està gelat, i Pi i Sunyer es pregunta a les seves memòries si avançaven tan lentament per la relliscositat del terreny o per la recança de tot el que quedava enrere. En un moment del tombant del camí, la comitiva veu les primeres teulades vermelles del poble de Les Illes.
Mentre esperaven les formalitats duaneres, Companys observa, amb la mirada perduda i el cap cot, com una multitud formigueja pels carrers i els camps francesos. La tristor dels seus ulls quedaria gravada en la memòria d’Aguirre, que ho recorda a la seva biografia:
“Pocas personas han conocido como yo momentos de la intimidad de Companys, que es cuando se descubren los hombres tal como son. Cuando abandonamos el territorio catalán y pasamos la frontera perseguidos por las tropas de Franco, aquel hombre estaba sumido en un profundo abatimiento. Parecía que para él todo había concluido....”
Text: Joan Montells

View more external

La_Vajol
Monument_a_l'exili
Mina_Canta
Coll_de_lli
Les_Illas-Hostal_dels_Trabucaires
Monument_a_Lluís_Companys

2 комментарийиев

  • Фото Jordi Llenas

    Jordi Llenas 30.01.2019

    I have followed this trail  проверенный  View more

    Molt i molt bona la informació de la retirada i de la mina Canta.
    Varem intentar contactar amb Ajuntament per saber si hi ha exposició al poble o poder visitar la mina

  • Фото Ramon Codina

    Ramon Codina 31.01.2019

    Hola Jordi Llenas ,
    Ruta molt maca i amb molta Historia.
    Moltes Graàcies per la teva valoració

You can or this trail